ALBA DE MAIG

Un bocí d'Essència
del Paradís,
ho embarga tot
a través del Sol,
que arreu daura
i omple de Vida.

I peco d'escriure
aquesta dolçor que sento
en el profund del Cor,
que m'extasia
en aquest meravellós
matí de Maig.

Tota la gamma dels verds
irràdia lluminositat,
i la florida creixent dels pins
figura palmes glorioses
rebent al Mestre de la Llum d'Or
en la plenitud de la Primavera.

Lluents i finíssims fils
teixits per la terenyina,
caplliguen els rosers
i les poncelles esclatants,
que es vinclen amb la brisa suau.

Totes les flors dels testos
repugen al màxim els seus colors,
en una amalgama plena,
embriagant de sentors sagrades,
que superen els sentits,
més enllà d'aquest pla físic.

L'ego punyent
es neutralitza per instants,
i és el Reial Ésser Intern
el que es manifesta:
És l'Esperit dominant la Ment,
és inenarrable...

L'indescriptible per moments,
de Veritat continguda i objectiva,
que puc copsar ara,
infinit Amor Còsmic,
madurat el germen
que semblava mort.

I les titàniques roques
montserratines, retallan-se
en un cel blavíssim,
albiren com les miro,
i m'atien, perquè amb tot,
segueixi avançant.

I llum, i arrel, i pluja,
i terra, i vent,
aquesta vibració expressa,
especial, que ofereix l'indret,
per ser viscuda a fons,
obrir i sacsejar la Consciència...

Tot això i mot més
em diu aquesta Alba de Maig,
mentre els ocells refilen,
el Diví Llenguatge mísitc,
Simfonia de la Natura Viva,
que deixa exangüe la foscor.


Manuel Luis Tatjé (Marganell 1.995)

ATENCIÓ! Altres "Blogs" del mateix autor que, si us ve de gust, podeu visitar:

* http://Manueluis.blogspot.com - títol: EL JARDÍ POÈTIC I MÀGIC DEL BAGES

* http://Manuelluisermita.blogspot.com - títol: VALLHONESTA ESSENCIAL

Visitant aquests, podreu entrar a altres en que l'autor "toca" altres matèries.

DOLOR INTERIOR I ESPIRITUALITAT
(Recerca Espiritual) VIII



Nits d'Hivern Misterioses
que embolcallen la cel·la,
m'omplen de fondes
sensacions espirituals:
aquí sóc jo.
Per reflexionar, veure,
pensar, parlar, viure,
al capdavall, amb els
estímuls transcendents
que m'encomana
-com només ELL ho sap-,
el meu Ésser Diví Intern.
Aquí sóc jo
amb les esgarrinxades
de la contesa diària.
I allò tant reiteratiu
que em polsa el cervell
d'una forma persistent
perquè, tal vegada o
ben segur, és conseqüència
d'errors i errors.
que he de superar
no fàcilment.

Dolor, Dolor, Dolor al Cor,
pels meus, pels que
compartim la llar,
la taula, les il·lusions,
l'amor, etapes del Destí.
Les angoixes que com punxes
es claven al Cor,
com si aquest fos un drap xop,
de sanglots, que amara totes
les fibres d'aquest cos físic meu,
barroer i panxut, que és però,
a la fi, el meu, el que m'he fet,
m'ha estat dat, i també
és soport del més gran,
que en ell fa niu.
Ah, Déu meu !
Hauria de ser
agressiu, mentider,
amb l'ambició desmesurada,
per comprendre més la matèria,
la materialitat on visc ?
Em repugna. Però la Vida és
vivència fonda,

a frec de pell i Cor,
o no és. No es pot viure
de distraccions: hi val
viure de conscienciacions,
cristal·litzades en accions.
Què impedeix però
l'expansió del pensament,
de la idea que ha germinat dins
i esdevé un objectiu vital ?
Oh cel·la, cel·la meva
ajuda'm a trobar tota
l'energia necessària,
que el Pare Creador de l'Univers,
ha posat pels actes i les accions !
Que trobi aquesta Lum meravellosa,
per tal de poder ser Llum
pels altres... Per amorosir-los-hi
el Camí i arribar a aquella
perfecció humana que em fa anhelar
el meu Ésser i que vibra incessant
en mi, com Far inasgotable...
Que no senti el pes
dels meus anys mfísics, sinó
la caricia perdurable del vent fresc
de l'albada, com quan era infant
i em quedaven les orelles balbes,
o quan em feia aquell mal el nas.
Que senti la brisa del matí a les galtes
i se'm entelin els ulls
amb el fred purificador de la darrera
gelada d'aquesta terra meva
de boires, gebres i humitats.

Oh, poruc de mí !
Que venci les pors
donant coratge als altres,
perquè la sang em bull
a les venes, temps a,
recercant-me a mi mateix
i les parts totes
de la Veritat-Una
a que pugui accedir.

Per què no parlar de mi,
si ego sòc, i per tant, egoic ?
Perquè no parlar per boca
d'aquest mi estúpid, envejós, orgullós,
ple de luxúries, ombres i drama,
tot i ser aquest mar terrible,
de profunditats negres, ancestrals
i tanmateix, abisals ?

El principal va ser saber-ho,
que no era sol, que no sóc sol,
saber que tinc molt males companyies,
i que sóc una munió esgavellada
d'energies psíquiques,
que pul·lulen per governar la nau.
La meva nau, el meu Destí...
Jo que em creia individual...
Gran fou la sorpresa de saber,
de conèixer el meu propi adormiment:
l'estat real i objectiu
de la meva pròpia Consciència.
L'estat lamentable de la meva organització
humana, interna i externa.
I no em servía pas de res el pensar
que la immensa majoría de la Humanitat,
també "està així", i que per això,
passa el que passa.
I que per això hi ha tant de mal,
tant de dolor...


Manuel Luis Tatjé

EL PERDÓ
(Recerca Espiritual) VII


El benefici
d'obtenció del Perdó,
no és un acte simbòlic
ple de desitjos d'esmena tant sols.
El Perdó, és equipar, a la pràctica,
amb substància, el desequilibri
de la balança...
És viure el dolor,
que hom ha conferit als altres
personalment, i estar
a la seva mateixa alçada,
per comprendre realment
el mal infringit.
És viure amb responsabilitat
les irresponsabilitats,
que s'han fet recaure en altres...
La cel·la és veritablement
acollidora per totes
les meves reflexions,
però seria un error,
tancar-me al seu interior,
i fugir del món exterior.
Si estic aquí, és perquè hi tinc d'estar
per bé que sempre puc
modificar les meves circumstàncies,
i, per tant, el meu Destí.



Manuel Luis Tatjé

LA PACIÈNCIA
(Recerca Espiritual) VI


Totes les desigualtats humanes,
enfronten uns amb altres,
de vegades prima la violència,
altres la condescendència,
i encara altres, les menys,
la Comprensió.
En definitiva la Paciència,
és un Art i un Ofici,
que cal aprendre en el transcurs
de les etapes experimentals
humanes. Tot el que no
passi per la Paciència,
corre el risc de degradar-se
en explosions d'errors, aldarulls
equívocs gravíssims.
Tot el que no passi pel Sedàs
Sapientíssim de la Paciència,
corre el risc de la intransigència,
d'esdevenir dominació,
força violent i psíquica.
Com l'ego animal pot ser tant fort !
La meva "paciència"
sovint sembla pólvora
a punt d'esclatar per una guspira !
Com és que sigui tant dur el Camí
quan hi ha tantes ganes de fer-lo !
D'on surten tants i tants obstacles
de maquiavèlica subtilesa,
que minen els esforços
fent fortaleses inexpugnables
les possibilitats ?
No es viu prou el present ?


Manuel Luis Tatjé

LA MATÈRIA PRIMA
(Recerca Espiritual) V


L'agror que de vegades arriba del meu entorn,
xoca en mi i m'angoixa.
L'Amargor desagradable que em burxa és
-probablement-, la "matèria prima"
del meu "taller psicològic",
que he de viure, acceptar, mastegar, pair,
i per tant, superar. No és masoquisme,
per bé que l'ego transmet sovint
aquesta sensació també, d'impotència.
I tot sembla que estigui a punt d'explotar.
Les llàgrimes no em surten, però a dins meu
hi ha plor. És un plor sense sanglot.
Plor que fa niu dins la presó egoica que,
a despit de tot, em mena.
Aquest sofriment es part de la Vida,
de l'existència, i és dur de viure,
tenint la sensació que res es mou de lloc,
que tot és un pou sense sortida,
malgrat les ànsies de crèixer, ser lliure i feliç.

Manuel Luis Tatjé

AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ
(Recerca Espiritual) IV


DISCERNIR quins son els pensaments
elaborats i quins son els Missatges
que genera l'Ésser Intern de cada un:
AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ.

SABER que l'home és lliure per auto-conèixer-se,
per conèixer, per experimentar, per compartir,
i ajudar-se i ajudar, per agrair totes
les proves dures que li permetran de progressar
en la present etapa existencial:
AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ.

VIURE sabent "perquè" hom viu,
sabent a què s'ha compromés l'home,
i què cal superar:
AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ

VISUALITZAR que no hi ha més fatalitat,
que la generada per les circumstàncies
i errors que cada un ha creat, propiciat,
desenvolupat, elegit, consentit, causat,
per pròpia voluntat o inèrcia:
AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ
A DISCERNIR...

Manuel Luis Tatjé

AQUESTA VIBRACIÓ
(Recerca Espiritual)III





Aquesta Vibració,
aquest sentiment que queda imprès
en partitures, en sons,
que és capaç d'arribar al fons del Cor,
cada cop que es reprodueix,
que ha vingut per altes inspiracions,
de fibra interna a fibra interna,
és la Música, meravellosa
Vibració de Vibracions,
que situa l'home que l'escolta,
al bell punt de l'inici
del recordament de Sí,
i del retrobament amb Sí mateix,
amb aquella part pura
que tot ésser humà
allotja dins i de la que, sovint
n'està desconnectat
per les circumstàncies subjetives,
egoistes de la Vida,
que dominen fins a tal extrem.


Manuel Luis Tatjé

L'ESPILL PSICOLÒGIC
(Recerca Espiritual) II


L'experiència de la Vida humana,
es reflexa en l'espill psicològic
de cada personalitat hipnotitzant,
o sia que, sovint, la Vida Integral
i les preguntes bàsiques de l'home:
QUI SÒC ? D'ON VINC ? ON VAIG ?
queden difuminades per una boira,
que si hom no la sap dissipar,
l'auto-engany s'accepta com a "normal",
i pot durar, -de fet dura-,
existències senceres, on la Consciència
no s'acaba de despertar
i l'home, resulta bàsicament,
un ésser intel·lectual, material
amb elevats graus d'inconsciència,
que son els "causants directes"
de tots els desequilibris
que pateix la Humanitat.

Manuel Luis Tatjé

LA CEL·LA (Rercerca Espiritual) I



Em veig escrivint
en cel·la de fusta i pedra
colzes damunt taula noble
i la mirada esguardant
les estrelles de l'Univers.
per finestra elevada,
que m'envia aromes vegetals
amb la fresca de la nit.

Llibres i pergamins vells,
com tresors que custodien,
en llur escriptura gòtica,
la Veritat Oculta,
de la veritable...
No aquella que l'home s'ha fet
tristament a mida, sinó aquella
que és, ha sigut i serà,
per entre la Naturalesa,
meravellosa i pura,
i el Cosmos infinit,
amb tots els seus universos,
i galàxies, i sistemes planetàris,
els àmbits dimensionals, d'estructures
moleculars diverses,
el Gran Àmbit que acull la VIDA
en totes les seves manifestacions i graus.
La Veritat-Una no és la veritat
intel·lectual, material,
aquesta només n'és
un petit fragment...
I jo ignoro tant...

I esguardo l'ambient que m'envolta
amb una inquietud indescriptible que,
supera tots els meus mortals temors.
És una inquietud que allunya tot allò
que put a egoic, i es fa un sentiment suprem que
forma part del TOT, on tot és immers i pura
vibració, i a tots crida, i a tots vol...

Què tenen les Flames que dansen
rosegant els vells troncs de pi,
alzina, amatller, olivera, roure,
després d'haver-los llepat,
com en ritual ancestral,
amorosint-los fins penetrar-los
en esotèric connubi ?
I les ombres, que dibuixen
en la paret de pedra,
una medieval processó
de blancs fantasmes,
que ballaruquegen, però no poden
prémer la matèria d'aquest àmbit,
massa densa per ells.
I què és el que escric ?
És el que el cor em dicta ?
Allò que es filtre
del més profund interior, trevessant
les meves denses capes psíquiques
i aflora sense recargolats raonaments ?
És el que el meu Ésser vol que arribi
a la superficie, naturalment ?

És possiblement
el que surt de la ploma, i ja està ?
L'ermitica cel·la de fusta i pedra
m'acull, i sé que puc sentir i pensar.
També puc no pensar i esperar pacient.
Igualment puc, simplement, estar, sense grillons
de pensaments i frisances que dona l'espera.
Puc veure-hi o cloure els ulls,
o senzillament, deixar la mirada vaga i perduda...
Puc fixar l'esguard en les Flames dansant
i esvair-me tènuament en el diví gran Elemental.
Puc sentir la "Música de les Esferes"
o els clams, tristos i terribles
del meu món.
Puc parlar amb la meva ombra miserable
i sentir els efluvis del dolor de la Humanitat.
És també el meu dolor egoic.

Tot això vol dir que sóc lliure. O no ?
I si de cas, què em reten ?
Sempre, evolució és sinònim
d'angoixes i plor ?
O, gairebé sempre, és així ?
Quina meravella contemplar
la constel·lació d'Orió
i el cúmul de les Plèiades,
quan en la llisor de les nits hivernals,

la nitidesa del firmament,
m'omple els ulls de llàgrimes;
i la gegantina Sirius,
Cor d'aquesta Galàxia que ens acull
junt amb miríades d'altres éssers
és tan mateix una imponent
i espiral Nau Còsmica,
surant lluminosa
enmig del Gran Espai Profund
on en incalculable edat
hi havia regnat el Caos.

En l'horitzó que s'albira,
de l'alta finestra estant,
per entre ovals formes: Montserrat,
és un Home gegantí ple de Saviesa,
que descansa bo i mirant la volta dels estels,
obscur i nu, la celístia retalla,
tot el seu immens perfil allargat.
Te al seu cap el Triangle d'Iniciat
i damunt seu, a l'alçada dels seus batecs,
el Temple-Cor del seu Esperit,
Castell del Calze: custòdia el Sant Grial
des de la curvatura del Temps,
esdevenint Símbol i Missatge Perenne:
Regne de la Llum Deurada,
que tants cerquen a fora, estant a dins, com és.
Aquí en aquesta estimada cel·la
esguardant la meravellosa serralada,
tot esdevé un prec altament místic,
que torna suau el dur pelegrinatge
d'aquesta Vida...

Manuel Luis Tatjé