DOLOR INTERIOR I ESPIRITUALITAT
(Recerca Espiritual) VIII



Nits d'Hivern Misterioses
que embolcallen la cel·la,
m'omplen de fondes
sensacions espirituals:
aquí sóc jo.
Per reflexionar, veure,
pensar, parlar, viure,
al capdavall, amb els
estímuls transcendents
que m'encomana
-com només ELL ho sap-,
el meu Ésser Diví Intern.
Aquí sóc jo
amb les esgarrinxades
de la contesa diària.
I allò tant reiteratiu
que em polsa el cervell
d'una forma persistent
perquè, tal vegada o
ben segur, és conseqüència
d'errors i errors.
que he de superar
no fàcilment.

Dolor, Dolor, Dolor al Cor,
pels meus, pels que
compartim la llar,
la taula, les il·lusions,
l'amor, etapes del Destí.
Les angoixes que com punxes
es claven al Cor,
com si aquest fos un drap xop,
de sanglots, que amara totes
les fibres d'aquest cos físic meu,
barroer i panxut, que és però,
a la fi, el meu, el que m'he fet,
m'ha estat dat, i també
és soport del més gran,
que en ell fa niu.
Ah, Déu meu !
Hauria de ser
agressiu, mentider,
amb l'ambició desmesurada,
per comprendre més la matèria,
la materialitat on visc ?
Em repugna. Però la Vida és
vivència fonda,

a frec de pell i Cor,
o no és. No es pot viure
de distraccions: hi val
viure de conscienciacions,
cristal·litzades en accions.
Què impedeix però
l'expansió del pensament,
de la idea que ha germinat dins
i esdevé un objectiu vital ?
Oh cel·la, cel·la meva
ajuda'm a trobar tota
l'energia necessària,
que el Pare Creador de l'Univers,
ha posat pels actes i les accions !
Que trobi aquesta Lum meravellosa,
per tal de poder ser Llum
pels altres... Per amorosir-los-hi
el Camí i arribar a aquella
perfecció humana que em fa anhelar
el meu Ésser i que vibra incessant
en mi, com Far inasgotable...
Que no senti el pes
dels meus anys mfísics, sinó
la caricia perdurable del vent fresc
de l'albada, com quan era infant
i em quedaven les orelles balbes,
o quan em feia aquell mal el nas.
Que senti la brisa del matí a les galtes
i se'm entelin els ulls
amb el fred purificador de la darrera
gelada d'aquesta terra meva
de boires, gebres i humitats.

Oh, poruc de mí !
Que venci les pors
donant coratge als altres,
perquè la sang em bull
a les venes, temps a,
recercant-me a mi mateix
i les parts totes
de la Veritat-Una
a que pugui accedir.

Per què no parlar de mi,
si ego sòc, i per tant, egoic ?
Perquè no parlar per boca
d'aquest mi estúpid, envejós, orgullós,
ple de luxúries, ombres i drama,
tot i ser aquest mar terrible,
de profunditats negres, ancestrals
i tanmateix, abisals ?

El principal va ser saber-ho,
que no era sol, que no sóc sol,
saber que tinc molt males companyies,
i que sóc una munió esgavellada
d'energies psíquiques,
que pul·lulen per governar la nau.
La meva nau, el meu Destí...
Jo que em creia individual...
Gran fou la sorpresa de saber,
de conèixer el meu propi adormiment:
l'estat real i objectiu
de la meva pròpia Consciència.
L'estat lamentable de la meva organització
humana, interna i externa.
I no em servía pas de res el pensar
que la immensa majoría de la Humanitat,
també "està així", i que per això,
passa el que passa.
I que per això hi ha tant de mal,
tant de dolor...


Manuel Luis Tatjé