LA CEL·LA (Rercerca Espiritual) I



Em veig escrivint
en cel·la de fusta i pedra
colzes damunt taula noble
i la mirada esguardant
les estrelles de l'Univers.
per finestra elevada,
que m'envia aromes vegetals
amb la fresca de la nit.

Llibres i pergamins vells,
com tresors que custodien,
en llur escriptura gòtica,
la Veritat Oculta,
de la veritable...
No aquella que l'home s'ha fet
tristament a mida, sinó aquella
que és, ha sigut i serà,
per entre la Naturalesa,
meravellosa i pura,
i el Cosmos infinit,
amb tots els seus universos,
i galàxies, i sistemes planetàris,
els àmbits dimensionals, d'estructures
moleculars diverses,
el Gran Àmbit que acull la VIDA
en totes les seves manifestacions i graus.
La Veritat-Una no és la veritat
intel·lectual, material,
aquesta només n'és
un petit fragment...
I jo ignoro tant...

I esguardo l'ambient que m'envolta
amb una inquietud indescriptible que,
supera tots els meus mortals temors.
És una inquietud que allunya tot allò
que put a egoic, i es fa un sentiment suprem que
forma part del TOT, on tot és immers i pura
vibració, i a tots crida, i a tots vol...

Què tenen les Flames que dansen
rosegant els vells troncs de pi,
alzina, amatller, olivera, roure,
després d'haver-los llepat,
com en ritual ancestral,
amorosint-los fins penetrar-los
en esotèric connubi ?
I les ombres, que dibuixen
en la paret de pedra,
una medieval processó
de blancs fantasmes,
que ballaruquegen, però no poden
prémer la matèria d'aquest àmbit,
massa densa per ells.
I què és el que escric ?
És el que el cor em dicta ?
Allò que es filtre
del més profund interior, trevessant
les meves denses capes psíquiques
i aflora sense recargolats raonaments ?
És el que el meu Ésser vol que arribi
a la superficie, naturalment ?

És possiblement
el que surt de la ploma, i ja està ?
L'ermitica cel·la de fusta i pedra
m'acull, i sé que puc sentir i pensar.
També puc no pensar i esperar pacient.
Igualment puc, simplement, estar, sense grillons
de pensaments i frisances que dona l'espera.
Puc veure-hi o cloure els ulls,
o senzillament, deixar la mirada vaga i perduda...
Puc fixar l'esguard en les Flames dansant
i esvair-me tènuament en el diví gran Elemental.
Puc sentir la "Música de les Esferes"
o els clams, tristos i terribles
del meu món.
Puc parlar amb la meva ombra miserable
i sentir els efluvis del dolor de la Humanitat.
És també el meu dolor egoic.

Tot això vol dir que sóc lliure. O no ?
I si de cas, què em reten ?
Sempre, evolució és sinònim
d'angoixes i plor ?
O, gairebé sempre, és així ?
Quina meravella contemplar
la constel·lació d'Orió
i el cúmul de les Plèiades,
quan en la llisor de les nits hivernals,

la nitidesa del firmament,
m'omple els ulls de llàgrimes;
i la gegantina Sirius,
Cor d'aquesta Galàxia que ens acull
junt amb miríades d'altres éssers
és tan mateix una imponent
i espiral Nau Còsmica,
surant lluminosa
enmig del Gran Espai Profund
on en incalculable edat
hi havia regnat el Caos.

En l'horitzó que s'albira,
de l'alta finestra estant,
per entre ovals formes: Montserrat,
és un Home gegantí ple de Saviesa,
que descansa bo i mirant la volta dels estels,
obscur i nu, la celístia retalla,
tot el seu immens perfil allargat.
Te al seu cap el Triangle d'Iniciat
i damunt seu, a l'alçada dels seus batecs,
el Temple-Cor del seu Esperit,
Castell del Calze: custòdia el Sant Grial
des de la curvatura del Temps,
esdevenint Símbol i Missatge Perenne:
Regne de la Llum Deurada,
que tants cerquen a fora, estant a dins, com és.
Aquí en aquesta estimada cel·la
esguardant la meravellosa serralada,
tot esdevé un prec altament místic,
que torna suau el dur pelegrinatge
d'aquesta Vida...

Manuel Luis Tatjé