CATEDRAL DELS ARBRES

Estàtiques columnes
arrugades del Temple
dels Arbres custodis,
convertiu el Sol
en ombres destriades
i el sostre en braços
que s'enllacen
uns amb altres,
fent íntim el recinte
per on el vent es passeja,
i l'herba menuda
refresca els nusos
peus del penitent,
quan camina sentint
la terra càlida
com una còsmica connexió
que traspassa el silenci
sense límits
per on vull fer arribar
una oració plena,
que esdevingui Llum
allà on el dubte
planta el seu mur
com un repte
que cal vèncer amb coratge...

Estàtiques columnes,
escorces de saviesa
amb cares i ulls i solcs,
que cobren vida,
sempre que suspenc
el pensament
i la preocupació,
us miro amb els ulls
profunds de l'Ànima,
amb aquella mena
d'abandó que em porta
a ser de la vostra Essència,
vaporós com aquella boira
que de vegades abriga,
es passeja i s'arrossega
pel místic Montserrat
del meu etern paisatge
i dels meus intims afanys,
que voleien com estels,
al ritme de la marinada,
que la serra trenca
amb aquella violència
que acarona i vitalitza alhora,
amb força de salabror...

Oh, Catedral dels Arbres
mantell de silenci
s'abat per entre
humitats de Tardor
i estores verdes
que la pluja estimen,
la tarda mansa
porta misteris de calma
que la llum minvant
del Sol ponent
suaument abriga:

és aquest l'instant present
que vull cristal·litzar ?
És aquest el meu santuari
quiet i silent, des d'on puc
escoltar al meu Ésser ?

Oh, Catedral dels Arbres,
puresa vegetal
que m'acull
i em fa sentir
com en bressol
perenne,
en cambra d'eternitats,
on les branques totes,
trenen precs
per on navega
el meu cor
saturat
d'anhels espirituals
dels que encara
no sóc digne...
Arbre, pedra
i la terra que trepitjo,
puríssim aire
que inhalo amb fruïció.
fet Vida intensa i neta,
sóc tot el que veig
i tot el que veig és en mi,
el que sento, el que dono,
tot el que rebo,
és Essència de l'Essència,
i és el millor que guardo,
abrigo, sóc,
quan veritablement
no sóc la personalitat
que te gana, set, son,
dubte i por...

Catedral dels Arbres,
damunt totes les copes
s'abat cada cop més espès
mantell gris i rovellat de Tardor,
brodat amb gèlides puntes,
de dies curts, albes il·luminades
i nits prematures,
quan encara l'hora no és tardana...

Oh, Catedral dels Arbres
música de Bach embolcalla
cada racó d'aquest Temple,
estàtic, silent i màgic.
com una boira lluminosa,
que acaronés tots
i cada un dels pacients troncs
d'aquest recinte íntim...

El mur enorme i ferm
de la paret montserratina,
figura gegantí altar de pedra,
que els aires acaricien
i mantenen net i apunt
per la quietud i la llum, que només
acullen els vertaders precs del cor,
que vibren més enllà del temps que s'esmuny...

Oh, Catedral dels Arbres,
santa obscuritat per on cerco
la meva menuda i tendra llum,
aquesta sintonia enyorada,
que nivella, pels diligents,
l'aquí i l'ara, i els més enllà ple de Vida,
i els en dona un tast de mereixement:
inefables Universos Paral·lels...


Manuel Luis Tatjé
Octubre-Novembre 2.006